frustacions alienes

A vegades, hi ha persones que, desencantades de la vida, la mala llet els supura per tots els porus de la seva pell.

Deu ser difícil adonar-se a una edat important i quan estan a punt de prejubilar-te, que la teva trajectòria professional ha estat nul·la. Que encara estàs al mateix punt que fa trenta vuit anys, i que a partir d'ara, ningú no et voldrá. Estar sol, vivint amb la mare a la mès que respectable edat de 56 anys és patètic. I et dones compte. I t'enrabies.

I tot això és comprensible. El que no entenc, i m'ofen, és que aquestes frustacions es paguin amb els altres. Amb els que encara s'il·lusionen per la feina, pels projectes. Amb els que volen treballar en equip i tenir un objectiu comú. Amb els qui no tenen cap culpa de les seves misèries.

En fi, funcionari cremat i desagradable, dintre de dos mesos estaras a casa teva esperant la mort. M'enrecordaré de tu en els meus pròxim projectes, i em riuré d'imaginar-te en pantufles mirant les obres del carrer. I riuré de la teva dita preferida, ¿Tu quién te piensas que soy yo?

Un pobre vell a qui els seus propis companys desde fa 38 anys no el consideren imprescindible, és mès, totalment prescindible. Com les teves sortides de tò.