frustacions alienes

A vegades, hi ha persones que, desencantades de la vida, la mala llet els supura per tots els porus de la seva pell.

Deu ser difícil adonar-se a una edat important i quan estan a punt de prejubilar-te, que la teva trajectòria professional ha estat nul·la. Que encara estàs al mateix punt que fa trenta vuit anys, i que a partir d'ara, ningú no et voldrá. Estar sol, vivint amb la mare a la mès que respectable edat de 56 anys és patètic. I et dones compte. I t'enrabies.

I tot això és comprensible. El que no entenc, i m'ofen, és que aquestes frustacions es paguin amb els altres. Amb els que encara s'il·lusionen per la feina, pels projectes. Amb els que volen treballar en equip i tenir un objectiu comú. Amb els qui no tenen cap culpa de les seves misèries.

En fi, funcionari cremat i desagradable, dintre de dos mesos estaras a casa teva esperant la mort. M'enrecordaré de tu en els meus pròxim projectes, i em riuré d'imaginar-te en pantufles mirant les obres del carrer. I riuré de la teva dita preferida, ¿Tu quién te piensas que soy yo?

Un pobre vell a qui els seus propis companys desde fa 38 anys no el consideren imprescindible, és mès, totalment prescindible. Com les teves sortides de tò.

Avui he començat la nova feina!!

Per fi... Debat feminista... No está mal!! Al menys tinc tres mesos de sou digne garantit.

Hay gente con la que la sintonía es automática. Los años de separación, los distintos caminos en la vida realmente no te han separado de ellos, no han hecho mella en la capacidad de vibrar juntos. Antes al contrario, tras el tiempo va quedando más a la vista lo esencial, lo que os unió, lo que os une y os seguirá uniendo toda la vida, y tal vez incluso después.